2 Microrelatos

¡Ya estoy aquí de nuevo! Esta vez traigo dos microrrelatos en catalán que escribí el año pasado para el instituto. En realidad debería haber hecho tan sólo uno, pero el caso es que el primero lo hice libremente sin tener en cuenta las normas de la profesora y el segundo ya fue el que realmente las respetaba. Fueron mis primeros microrrelatos, así que no son tan "micro" como deberían ser.

¡Espero que te guste!

Batecs de paper

@iris_de_pati

Vaig mirar la meva àvia, hi escrivia, tot i la manca d’aire i la por a sobre, hi escrivia, hi escrivia per al meu avi, refugiat a les muntanyes del Tibet. Tot i saber que mai ho rebria li explicava el que sentia: els crits de la gent, els bafs, l’alè de les persones al seu costat.  En portava unes poques cartes a la mà, les altres se les havia donat al carter, que, sense que ella ho sàpigues, les guardava a una caixa de metall, per a que mai es fessin cendra; es clar què si alguna vegada el seu marit tornava, se les donaria totes. D’alguna manera semblava egoista, però aquelles cartes eren molt valuoses, impregnades d’una olor indesxifrable ple d’amor. No podien perdre’s per un destí il·legible. 

Un dia em vaig posar a escriure, volia veure perquè a la meva àvia li agradava tant i ho faig entendre, era una forma d’alliberar ràbia, tristesa, tota mena de sentiments en un paper. Amb el temps, agafava saviesa i cada paraula era un batec del meu cor, que és quedaria al paper i mai sortiria d’ell. Era feliç, i sabia que la meva àvia també hi compartia aquest sentiment.

Un matí, a l’esmorzar, el carter va trucar a la porta, semblava content, però l’alegria no va durar molt, una alarma de confinament sonava per tota la ciutat i l’àvia encara dormia. Vaig tornar la mirada cap al carter, però ell ja s’havia oblidat de mi, es clar, havia de tancar totes les cases per seguretat, i la seva no ho estava encara.  Un batec em va omplir el cos, havia de despertar l’àvia. Quan obrí la porta de la seva habitació, una foscor em va omplir els ulls, vaig notar una biga de fusta a sobre i vaig caure, el meu cor bategava més ràpid que mai i el meu alè s’omplia de fum. Em vaig tapar el nas com vaig poder, no volia respirar cap fum. Els meus ulls tampoc no veien molt, no sentia les orelles del soroll eixordador de les bombes. Vaig palpar, i vaig trobar l’inici d’un armari, gràcies a això i amb molta fatiga, vaig aconseguir arribar a l’àvia, encara dormia, la vaig mirar amb dificultat, i si era una il·lusió? Però no, era un son profund. Com si ella i l’exterior fossin mons diferents.

(si quieres compartir este microrrelato no olvides mantener los derechos de autor)

Blanc i infinit

Estic tancada, no sé on sóc i el meu mòbil no agafa cobertura. Fa deu minuts que hi estic, i se m’estan passant com una eternitat, l’únic què sé es que aquí hi hauria d’estar el carro del supermercat que m’havien manat anar a buscar. En entrar, l’he vist sota unes decoracions de Nadal, he estat remenant per a aconseguir treure’l i, suposo, que la corrent d’aire ha tancat la porta.

Ara estic ajupida a un cantó, tapada amb un barret de Pare Noel, el seu vestit a sobre i unes quantes garlandes també a sobre, per a què quan obrin la porta em trobin ben ràpid. Tinc por i molt de fred, però no em deixaré adormir pel cansament i la falta de forces, vull estar desperta per a quan em vinguin a buscar. 

Passen deu minuts més i cada vegada estic més adormida, però no vull. Passen cinc més i em començo a preocupar. Així que val més que mati l’avorriment fent alguna cosa de profit. M’aixeco amb dificultat, fa uns dies em van treure l’embenat del braç dret, tenia una fissura i a vegades encara la noto. Començo a xafardejar una mica al meu voltant, passen cinc minuts i em proposo la idea de passar-hi la nit. He trobat uns llumins, una catifa i provisions de llaminadures de xocolata que sovint guarda per a ell el senyor del bar, marit de la directora. 

Amb tots els plans de la nit, que ja he preparat, em proposo muntar una tenda per a dormir, entre els pals que agafo trobo també un rellotge i casualment està ben posada l’hora. Sembla increïble, amb tota la tonteria ja han passat vint-i-dos minuts. Quan torno a posar el rellotge al seu lloc la paret ha desaparegut, com si fos per art de màgia, ara és un fons blanc i infinit. Hi entro, comencen a aparèixer records meus, surt la meua família, els meus amics i coneguts que quasi no recordava però que em van marcar a la vida. Llavors em ve una esperança i miro cap a la porta. M’hi apropo i escolto un so agut, algú intenta obrir la porta i amb sospirs cansats per fi ho aconsegueix. La porta s’obre i no hi veig ningú, el so d’uns passos ja estan al meu darrere, caminant cap al fons blanc, entrant dintre, i sento dir: 

- Vine a veure’m aviat.

Llavors la paret grisa i fosca torna a aparèixer i jo surto a l’exterior.

(si quieres compartir este microrrelato no olvides mantener los derechos de autor)